AIGUA I PAI PAIS
-Viatges la Confiança, diga'm. - Bon dia, vull llogar un apartament o casa rural per a quatre persones a Irlanda o Escòcia, segona setmana d'agost; estem cansats de passar calor! - A veure... un moment... ací tenim... casa rural... dues habitacions... zona del llac Ness. Amb un poc de sort poden veure el monstre! - Mire... també vull que en el jardí hi haja un garrofer i una mata punxosa, ah!, i un paeller. -Uf! El paeller encara, amb una barbacoa gran... però açò del garrofer serà molt difícil... i la mata punxosa no digam! - Jo em pensava que eren països molt avançats, amb una oferta turística de qualitat! Podrien posar uns ventiladors d'aire calent que anaren eixugant el terreny i ara estaria tot preparat! -Dona, poder... podrien, però allí plou molt i a més ells s'estimen molt el seu paisatge... - Escolte, que jo pague! Vull un garrofer, una mata punxosa i no passar calor.- Mire... de vegades tot no pot ser.
El consum mitjà domèstic a les nostres comarques està al voltant dels 57 m3 d'aigua per persona i any. El d'un jugador de golf està entre 300 i 500 m3 /any. Si ho mirem des del punt de vista de les estades turístiques, un turista convencional ve a gastar uns 300 litres d'aigua per dia. Un turista de golf en gasta entre 3.000 i 5.000. I és que el terreny s'ha de mantindre com si això fóra Irlanda o Escòcia. A més, com que ací fa molta calor, cal tractar la gespa amb fungicides, insecticides, acaricides... que acaben a l'aqüífer. És absurd fonamentar l'oferta turística d'un país sec en el golf. Però el golf és una bona excusa per a re qualificar grans quantitats de terrenys i construir urbanitzacions a manta.
EL RETORN DE L'URBANISME FRANQUISTA
Durant els anys 60 i 70 es produí l'arribada massiva de població provinent del món rural i interior cap a les ciutats i l'àrea de la costa. Amb la permissivitat i la col·laboració de les autoritats franquistes s'amassaren grans i xicotetes fortunes. La jugada típica era que l'alcalde o alguna persona pròxima comprava terrenys rústics que després eren re qualificats i on s'edificaven pisos i més pisos, quasi sempre de pèssima qualitat. El resultat d'aquell desgavell encara l'estem pagant: grans barris sense serveis, nuclis de marginació, degradació dels centres històrics, construccions defectuoses, pèrdua de patrimoni històric i paisatgístic, ... Escaldats de tot això, durant la transició s'imposà la idea que calia fer urbanisme, és a dir, planificar el creixement dels pobles i ciutats i no deixar-ho en mans dels que van a guanyar milions en el negoci. Per això hi ha Plans Generals d'Ordenació Urbana (que valen un dineral de fer) i Regidors d'Urbanisme. Els P.A.I. són un retorn a l'estil franquista d'urbanisme i correm el perill de convertir el nostre estimat territori en la gran màquina de llavar els diners bruts i negres d'ací i d'Europa. El resultat del desgavell actual segur que acabarem pagant-lo, i ben car.